Aquesta exposició és una aproximació a la paraula il·luminada que el poeta Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) ens ha deixat perquè la retrobem, cent anys després, com un «etern crit de jovenesa». Amb els seus mots, coneixerem la rebel·lió juvenil contra la mentalitat burgesa i descobrirem el naixement de la seva passió per la poesia, una poesia que, de la mà de Goethe, s’entrelliga amb la seva experiència vital, amb els seus amors i les seves esperances. Coneixem la seva incorporació al Modernisme i el seu entusiasme per Nietzsche, enmig de la Barcelona convulsa dels atemptats anarquistes. I el seu compromís amb Catalunya i les seves aspiracions de llibertat, quan el poeta dóna veu a les esperances col·lectives enmig de la crisi colonial, en la necessitat de repensar les relacions amb Espanya. I entrem en el seu món poètic, en els moments d’efusió lírica del poeta, perquè és en la poesia on més i millor es manifesta la seva paraula il·luminada. Només un poeta essencial com ell, en un moment crucial com va ser per Barcelona i Catalunya el de la Setmana Tràgica, podia dir el que va dir, aixecant la veu (que van voler que no se sentís) contra la pena de mort i acusant la burgesia benpensant de ser tan culpable, per l’egoisme i l’exclusió, com aquells que havien cremat esglésies. El recorregut es tanca amb el «Cant espiritual», un cant a la bellesa del món i a la vida, allò que la seva obra ens ha revelat com ningú.